| 520 |
|
|
|a "A aquest pas, acabarem convertint el que en el passat eren reivindicacions de mínims, en programa de màxims per al futur. En efecte, aspirar al fet que el món sigui un lloc hospitalari ha acabat per convertir-se, amb l'esdevenir de la història, en una de les últimes utopies pensables. Però hem arribat aquí, convindrà deixar-ho clar, no com a resultat d'una il·lusió sinó d'una desil·lusió. Encara que tal vegada fos millor dir com a resultat d'una calamitat. Una calamitat organitzada, caldria continuar puntualitzant, que s'ha servit dels recursos de tota mena aconseguits per la humanitat en el seu estadi més alt de desenvolupament per a excloure a amplis sectors de la població. Així, hem incorporat al nostre paisatge quotidià la imatge d'homes, dones i nens vagant pel planeta, pels seus deserts i per les seves mars, com a cossos en pena, a la recerca d'un lloc en el qual recalar, en el qual poder desenvolupar un projecte de vida, per senzill i modest que sigui. Però aquesta reivindicació, en aparença tan de mínims, d'un simple lloc en el qual deixar caure el propi cos només mostra el seu calat teòric, la seva fondària conceptual i la seva ambició política, quan s'analitza, com fa Campillo en aquest llibre, a la llum del gir espacial que s'ha donat en les últimes dècades en els més diversos camps de la cultura contemporània. Tal vegada el més inquietant del que ens succeeixi avui no sigui que, com es lamentava el poeta, calgui lluitar per l'evident, sinó que aquesta lluita per l'evident s'hagi convertit en el més revolucionari que siguem capaços de pensar."
|
El Derecho a la ciudad / 
La reinvención del espacio público en la ciudad fragmentada